Per a mi, continua fent màgia…

No sé exactament com ni quan va començar tot açò, sols sé que va
començar i no ha parat ni ha acabat… I mai oblidaré aquells moments, que no
sabia el que passava, sols veia cares llargues i escoltava parlar de metges.
Res era com era, res és com era…
Si mire enrere, recorde quan tot era “perfecte” (sempre a ma casa he
escoltat dir que el més important és la salut).
La meua iaia, per a mi, era com una mare, ja que quan jo era petita, per
circumstàncies laborals, els meus pares no podien fer-se càrrec de mi. La
meua iaia era molt alegre, feia d’un defecte una virtut i d’una llàgrima un
somriure... feia màgia. Feia tenir una il·lusió, tenir una raó i comprendre que tot
el que en un moment ens enfonsava a l’endemà fóra el que ens aixecara.
Encara que... després, com he dit abans, tot va canviar, aquella alegria va anar
disminuint. Escoltava converses on hi havien paraules acompanyades de
llàgrimes, però jo no entenia el que passava, em sentia tan perduda… fins que
vaig anar creixent i em vaig adonar que tot era una malaltia…
Veia com tot allò no era una simple grip, era molt més… i sols se
m’ocorria estirar-me al llit, allí ningú em sentia plorar; i a l’endemà, no em
quedaven senyals de la matinada, quan m’aconseguia adormir…
Tot anava de mal en pitjor… i no hi havia forma de traure un somriure, perquè,
al cap i a la fi, res podia millorar… més prompte o més tard arribaria el final…
Hi ha verbs que ja no existeixen per a ella, alguns tan importants com és
caminar, menjar, riure… I altres encara estan ahí, encara que no entenc per a
què, com plorar. I tal vegada siga perquè ella se n’adona de totes aquelles
facultats que van desapareixent-li…
No sé el temps que queda per a la despedida, però en el seu rostre
encara veig aquella mirada d’estima que amb més o menys facultats sempre té
per a nosaltres. I arriba el desenllaç d’aquesta malaltia, on jo encara aniria per
la introducció. Perquè continue sense trobar aquella resposta que ha pertanyut
des de l’inici al meu pensament: Per què a ella?
Fins l’adéu, intentaré traure aquella seguretat que durant tant de temps
ella ens ha transmés i convertir-la en tranquil·litat i, per què no, en conformitat
per poder acceptar-ho, ja que m’he adonat que puc plorar, cridar, però no
solucione res…
Sols vull poder mirar amb certa ironia, amb certa tendresa i amb certa
nostàlgia el passat…
Per a mi, continua fent màgia…